Esquerra la caga!

Us reprodueixo un text de VilaWeb, d’en Vicent Partal, que em sembla prou encertat:

El
10 de gener de l’any 49 aC Juli Cèsar va passar el riu Rubicó perquè,
deia, els daus havien estat tirats (‘iacta alea est’). Des d’aleshores
aquesta frase ha servit per qualificar una presa de decisió o una acció
sense retorn, sense possibilitat de fer marxa enrere. Ahir el PSC i
Esquerra, però sobretot Esquerra, van travessar un Rubicó les
conseqüències del qual segurament que viurem durant anys. José Montilla
serà president cinc dies després de les eleccions, ho serà gràcies al
vot independentista i amb menys condicions i tot de les que tingué
Maragall. ‘Iacta alea est’, doncs.

Esquerra ha tornat a tenir a les mans la famosa clau. Fa tres anys
va trigar un mes llarg a lliurar-la, va escenificar un procés de
consultes que semblava sincer i va arribar al govern traient pit i
afirmant que faria polítiques independentistes pròpies als departaments
que li corresponien, que van ser negociats pam a pam abans de signar el
pacte. El resultat va ser poc lluït: va començar amb Carod expulsat del
govern per Zapatero quan aquest no era sinó un secretari general de
partit i va acabar amb Esquerra expulsada del govern, votant contra
l’estatut i forçant eleccions avançades.

Però, malgrat això i malgrat que a les eleccions de dimecres el PSC
va sofrir la derrota més contundent des de feia anys, José Montilla
serà president per la voluntat dels republicans. I aquesta vegada,
sorprenentment, no hi ha hagut negociacions tenses, ni mesos de
discussions, ni dubtes, ni res. La manera com s’ha expressat l’acord
del nou tripartit (manca veure en què es concreta) resulta certament
sorprenent, en vist de totes les coses que han passat aquests tres
anys.

Quan Esquerra deia a la campanya que no tenia cap opció presa i
reivindicava l’equidistància entre PSC i CiU, era raonable de
creure-se-la. Que, una volta fetes les votacions, pot fer-ne què vulga
dels vots rebuts, és una cosa que agradarà més o menys, però el fet és
que cau dins la legalitat vigent. Que una de les dues possibilitats de
govern era el tripartit, ningú no ho pot discutir. I que la direcció
d’Esquerra s’havia de sentir més còmoda al tripartit es podia preveure.

Però, quina explicació té que Esquerra Republicana promoga un nou
tripartit en condicions encara més favorables al PSC després dels
resultats de les eleccions? Segons que es va saber ahir, Carod no serà
conseller primer, Montilla tindrà poders superiors als de Maragall i
ERC i ICV hauran d’acceptar el seu paper subordinat sense discutir-lo
mai amb gestos públics. No es pot pas dir, doncs, que siga Esquerra qui
ha creat el segon tripartit. Per això, i a la vista de com ha anat la
primera experiència, és molt difícil d’entendre que s’embolique en una
segona sense tenir lligada gran cosa, precipitadament i acceptant, ara
que, electoralment, els socialistes estan encara més tocats, que
tinguen una preeminència que fa tres anys Esquerra mateixa va negar a
Maragall.

ERC podia haver arribat al mateix port, de fer president Montilla,
negociant amb força i assegurant polítiques nacionals fermes. De la
manera com s’ha plantejat tot plegat, fa l’efecte que haja donat un xec
en blanc i il·limitat. Una impressió, aquesta, certament decebedora. Un
dia d’aquests ens explicaran el nou govern i com funcionarà i pot ser
que haja d’esmenar les meues paraules. Els acords mal explicats o poc
explicats ja tenen aquestes coses. Però estic convençut que els
republicans han passat un ratlla de la qual no hi ha retorn i que
tindrà per a ells costos electorals. Com en tindrà per al nacionalisme,
per a l’independentisme i per al país sencer, que ara no sabem quins
seran.

Però, de rubicons, n’hi ha més…

Quant al PSC, també pot ser que aquest partit haja travessat el seu
Rubicó particular. Res no indica que el PSOE haja pressionat
descaradament per evitar un pacte amb ERC. Però sí que hi ha hagut
comentaris i insinuacions en aquest sentit. Si el PSC ha superat
pressions de fora per pactar amb Esquerra, aleshores podem dir,
efectivament, que ha superat un Rubicó. Però tampoc no estic segur que
Zapatero no volguera justament això i que haja jugat amb Mas tots
aquests mesos…

Finalment, CiU: les conseqüències de tot això que ha passat poden
ser demolidores. En un cert moment, i després d’haver fet una bona
feina al Parlament, Mas no va dubtar a pactar a la baixa amb Zapatero
un estatut que semblava atorgar-li el futur govern del país. Ho va fer
precisament per això, per assegurar-se el futur govern. I ara torna a
trobar-se’n fora, amb una part del seu electorat molt crispada i sense
possibilitat de ser influent a Madrid. Va ser massa innocent confiant
en Zapatero? Va ser massa ambiciós? Fa de mal dir, però les
conseqüències recauran molt directament en ell i caldrà veure quines
són.

Des d’aquest punt de vista la seua campanya electoral no ha ajudat
gens i segurament que li ha fet molt més mal que no es pensa. També va
ser un error, tot just passades les eleccions, confiar-ho tot a un
pacte amb el PSC. Difícilment pot ara escandalitzar-se que Esquerra
pacte amb el mateix partit amb què ell volia pactar. Quan Esquerra diu
que està indignada perquè per a Mas era un plat de segona taula, podem
dubtar, en vist de com han anat les coses, que diga gaire la veritat.
Però és evident que l’argument resulta decisiu a l’hora de justificar
el recel republicà envers CiU. Segurament que invertir més esforços en
una aproximació a Esquerra hauria estat més eficaç que no reproduir
l’error de fa tres anys: quan va creure que el PSC no tenia gens
d’autonomia i va voler negociar directament a Madrid. El Rubicó
particular que ara té al davant CiU és el de refer la seua estratègia,
perquè ja és indiscutible que no pot guanyar la majoria absoluta i que
no pot anar, com a partit sol, contra tots els altres.

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.