La Catalanofobia ve de lluny

QUIM GIBERT,psicóleg

LA GUERRA CIVIL,L´ODI
CONTRA CATALUNYA


El 27 de març de 1938 les tropes franquistes van entrar a Massalcoreig (Segrià)
i a Fraga (Baix Cinca). L’ocupació de Catalunya acabava de començar. Dos
setmanes més tard, Franco es va veure obligat a adreçar una comunicació als
generals en cap dels cossos que lluitaven en terra catalana, en el qual els
instava a actuar amb la màxima correcció. El motiu? Sense solta ni volta
Sagardía i altres coronels feixistes protagonitzaren, els primers dies d’abril
de 1938, diferents assassinats a La Noguera i el Pallars (dones incloses, que
foren sacrificades en no localitzar els seus marits i/o fills). Aquestes i
altres execucions arbitràries s’expliquen perquè, des del cop d’estat militar,
entre els soldats feixistes es va estimular contínuament el rencor i l’odi
contra Catalunya: «L’anticatalanisme es convertí pels franquistes en un
instrument més que útil per unificar mentalitats i identificar un enemic comú
localitzable».




La caiguda del principat català en mans dels militars insurrectes és l’eix
central de Catalunya 1939. L’última derrota (Ara Llibres, 2006). A partir de
diferents testimonis d’aquest tram final de la guerra i d’altres fonts, Queralt
Solé destapa una realitat que continua incomodant uns i altres. I és que la
imminència d’una desfeta republicana provocarà moments d’enorme tensió en les
seves files, que en alguns casos es traduirà en morts múltiples de presoners
feixistes i de sospitosos: «la vida s’aguantava per un fil».

[@more@]

Entre la reculada dels republicans i l’avançament
franquista, es produiran durant hores buits institucionals de poder, que una
població especialment afamada i, en general, necessitada de tot va aprofitar
per saquejar magatzems de queviures i altres establiments comercials «com si
hagués passat un cicló». Dels hospitals fins i tot s’endugueren «mantes i
llençols de llit on encara hi havia ferits, combatents morts de por per aquella
gentada que els prenia fins i tot les seves pertinences i per les tropes
enemigues que eren a punt d’entrar». En aquelles alçades de la guerra, el
republicà era un exèrcit decrèpit, fornit bàsicament per nois de la quinta del
biberó (d’uns 16 i 17 anys) i per homes de la quinta del sac (d’uns cinquanta
anys), plenament conscients que «per més que lluitessin fins al punt de donar
la vida, l’exèrcit republicà perdria la batalla de Catalunya».




Solé divideix Catalunya 1939. L’última derrota en sis parts, en les quals no
dubta a abordar aspectes entorn les fosses comunes, els bombardejos, l’ús de
les monedes en curs, l’estraperlo, els avals de «buena conducta», les misses de
campanya, els camps de refugiats nord-catalans… L’autora també destaca en
aquest interessant llibre que per fer el trasllat de ferits del front fins a la
rereguarda es procurava habilitar vagons com a quiròfans: «però els metges no
podien operar mentre el tren funcionava, pel moviment i la inestabilitat, de
manera que s’aturaven en túnels propers a estacions, resguardant-se dels
possibles bombardeigs i metrallaments que podien patir».




Franco va equiparar aquesta guerra a una mena de reconquesta catòlica, raó per
la qual calia foragitar els infidels i el laïcisme, entre d‘altres mals. Així i
tot, no va tenir cap mania a l’hora de reclutar soldats magrebins, eIs quals va
utilitzar tant de carn de canó com per terroritzar l’enemic. Si bé és veritat
que aquests nord-africans, popularment coneguts com a «moros», cometeren
atrocitats (robatoris, violacions, destrucció i altres fets luctuosos contra
població civil desemparada), la seva va ser sempre una actuació consentida pels
comandaments espanyols. Amb tot, Solé puntualitza que darrere les actituds i el
temor envers els destacaments marroquins, s’amagaran altres bestialitats
protagonitzades per guàrdies civils, requetès o militars espanyols.




Durant dècades bona part de la gent gran ha defugit parlar excessivament
d’aquesta guerra. Fer-ho era reviure escenes doloroses. És a dir, es va produir
un aprenentatge de la por entre una generació de catalanes i catalans. Aprendre
a conviure amb aquesta i d’altres pors històriques és essencial a fi i efecte
que ningú pugui coartar les nostres llibertats.
(extret de: Radio Catalunya)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.