Votem NO, per Dignitat, per Catalunya

Aquest
dissabte passat es va donar el tret de sortida de la campanya pel NO de la Plataforma Pel
Dret
a Decidir, un acte que no ha tingut cap mena de suport
mediàtic i encara menys ressò. A la Plaça de Catalunya de Barcelona es varen
reunir varis milers de persones per dir clarament: NO però els mitjans de
comunicació del nostre país prefereixen treure varis minuts (i donar-li el
ressò mediàtic que comporta) al Vidal Quadras o a l’Albert Boadella en actes
que no aconsegueixen reunir més de 200 persones, en canvi però la veu de milers
de persones, de centenars de milers de persones si contem a totes aquelles
persones que varen sortir al carrer el passat dia 18 de Febrer, es silenciada
simplement per mostrar una opinió que incomoda als poders fàctics, al
establishment del nostre país i de l’estat espanyol.

[@more@]

Per molt que en Pasqual Maragall
i l’Artur Mas ens vulguin vendre la moto, el dia 18 de Juny hi ha en joc molt
més que una simple llei orgànica espanyola, hi ha en joc el nostre futur més
proper i immediat. Els que promouen el vot afirmatiu diuen que aquest estatut
és un pas endavant, però al mateix temps reconeixen que s’haurà de reformar en
un lapse de temps prou curt (el mateix Jordi Pujol ho va reconèixer no fa
gaires dies), NO ens deixem enganyar! El dia 18 no només hi ha en joc
l’estatut, hi ha en joc el nostre país i les nostres aspiracions nacionals, o
és que algú es creu que d’aquí 5 o 10 anys podrem tornar a reformar l’estatut?
NO! Ens diran que ja el varem aprovar!, que ja el varem acceptar i no podrem
tornar a sentir res d’una reforma estatutària (si s’aprova el pacte
Mas-Zapatero) mínim fins d’aquí dues o tres dècades, inclús hi ha
“progressistes” que diuen que si aquest estatut s’aprova serà un estatut de per
vida, per tant només hem d’aprovar un estatut que suposi un autèntic salt
endavant, no un simple passet de nen petit, necessitem fer un gran salt
endavant per evitar una crisi d’aquí pocs anys per la poca previsió de l’actual
pacte Mas-Zapatero.

El dia 18 no és el dia de fer el
pols a CiU o al PSOE (això deixem-ho per a les eleccions de la tardor), el dia
18 és el moment de fer un pols amb Espanya, cal dir, clar i català, que TENIM
DRET A DECIDIR i que no acceptem qualsevol escorrialla que els sobri a Madrid,
ja som grandets; les generacions joves hem nascut i crescut sota una democràcia
(d’un nivell de salut qüestionable, però democràcia) i per tant, els exabruptes
dels militars, les amenaces d’en Bono, Ibarra, Fraga, Acebes, Guerra i
companyia, no ens fan por. Ara els espanyols intransigents, aquells que
defensen amb la boca gran o petita allò que diu” España una y grande” no poden
bombardejar-nos cada 50 anys com sempre han fet i defensat (recordar Primo de
Rivera, Azaña, Franco, Fraga, etc, etc) la violència d’estat (directe i brutal)
ja no és una opció, no poden il·legalitzar forces democràtiques que defensen
una major sobirania o directament la independència amb l’excusa de les armes,
no poden il·legalitzar forces que defensen una idea sense emprar la violència
(al contrari del que han fet a Euskalerria). Per tant, ara és l’hora del poble,
és l’hora de reclamar el que és nostre, és l’hora de dir-li d’una vegada per
totes a Espanya que això no és el que volem. En volem més!

S’obre una nova etapa, la por ja
no emmudeix les opcions més incòmodes i més “trencadores”, i la primera prova
de foc, la primera mostra d’autèntica democràcia al nostre país és la votació
del proper dia 18-J. Si el dia 18-J guanya el NO o el SI no obté un suport popular
prou ampli (i per saber el suport popular caldrà contar els vots nuls, els vots
en blanc i les abstencions i no només contar els vots del SI o del NO) marcarà
un punt d’inflexió en la història del nostre país; crec sincerament que tot és
en mans del jovent, el jovent ha de tirar de les generacions que encara viuen
amb la por al cos, la por que el franquisme i la transició a la democràcia mal
feta els va posar al cos i aquest jovent cada dia que passa té menys i menys
moral d’esclau, i és aquest canvi i no cap altra el que decidirà si Catalunya
(i els Països Catalans) deixaran de ser una regió d’un estat centralista i
homogeneïtzador o esdevindrà un país punter a l’Europa del futur, l’Europa que
volem construir, l’Europa dels pobles, de la gent.

Per molt que en Pasqual Maragall
i l’Artur Mas ens vulguin vendre la moto, el dia 18 de Juny hi ha en joc el
nostre futur més proper, el nostre futur com a país, com a comunitat. El proper
dia 18 de Juny cal anar a les urnes i fer sentir a Madrid, a Espanya i en
especial als nostres representants que el poble català diu NO, que el poble
català necessita més, que el poble català té dignitat nacional i ha de fer
saber a tothom que el Parlament de Catalunya és sobirà i que per tant les
decisions que es prenen en aquest entorn és el que vol la gent de Catalunya, no
una simple declaració d’intencions o de vassallatge ben entès.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.